La meva germaneta: conte per a menuts.

Quan jo tenia tres anys i el meu germà en tenia dos, la meva mare ens va dir que a casa nostra hi arribaria un bebè. Em vaig sentir una mica confosa, i tenia una sensació una mica estranya, perque jo era molt petita i havia vist encara molt poquetes coses, pocs bebès i molt poc de tot ...


M'imaginava una personeta petitona al nostre costat... De vegades la somniava plorant ( a la tele sempre surten bebès plorant) i veia la mare esbufegant i abraçantla perque deixés de plorar ( a la tele sempre veia les cares de les mamis molt preocupades amb bebès que ploren als seus braços) ... De vegades me la imaginava rient, i pensava que bonic que a casa hi tinguessim un somriure més... A casa somriem molt, de manera que segur que el bebè de seguida aprendria a fer-ho, veient les nostres cares ! Sempre penso que el somriure de la meva mare és màgic, perque aconsegueix treure't les preocupacions ...


Ai senyor !


Els bebès hi veuen, quan neixen? Esperava que així fos, perque quan plorés pogués veure també com la mama li feia somriures per tranquil.litzar-lo, o cares de conill per a fer-lo riure ... Jo també hauria d'aprendre a fer la cara de conill ben aviat, perque d'altra manera no sabia què podia fer per a que deixés de plorar ...


Els bebès hi senten ? Ens escolten ? Aquesta era també una gran preocupació que m'emvaïa a tota hora... A casa sempre escoltem música, i cantem molt, sobretot al cotxe... cançons de l'escola, cançons que ens inventem, cançons que ens ensenya la mare ... És un dels nostres millors moments , i al meu germà i a mí ens ajuda a desenfadar-nos quan hem discutit, perque la mare diu que cantar ens omple de sensacions boniques que ens ajuden a ser millors.


Estava realment preocupada, perque amés la mare em repetia que contava amb mí per a ferli mimitos al bebè i per ajudar-la... Ferli mimitos em semblava bé, però ajudarla... volia dir que hauria de canviarli el bolquer pudent ? El pare sempre deia que ell feia de tot, menys canviar les caques, que amb això no podia... o sigui que devia una cosa espantosa i terrible ! Hauríem d'ensenyarli ben aviat el camí de la sala de bany, però encara m'atabalava més pensant en que primer havia d'aprendre a caminar per a poder despalaçar-s'hi !


Un dia vam saber que seria una nena ... Allò era bó ? Li comprarien joguines que a mí també m'agradarien i podríem compartirles... o em prendria les meves i me les faria malbè ? o li hauria de donar les meves nines perque no en tenia cap ? com ho faríem ? Ben mirat, el meu germà, amés de cotxes, tenia molts pelutxus que també podria compartir... però me'l mirava, amb aquella cara de despreocupat que fa, i no entenia com podia estar tant panxu, sense adonar-se'n de la que ens venia a sobre ...


La meva mare cada dia feia més panxeta... ella n'estava molt orgullosa ( no entenia per què ) i l'acaronava, sobretot als vespres, estirada al sofà, que era quan la personeta que hi duia a dins es posava còmoda i es movia... ens hi feia posar la mà perque sentissim els seus moviments... Semblava que la mare s'hagués empasast un ratolinet ! Allò em feia riure molt ... Jo m'apropava a la panxeta rodoneta de la mare i deia: "petitonaaaa, sóc la teva germaneta.... Em coneixes ? Em sents ? "... El meu germà era molt petit, no deia res... però contra més gran era la panxa de la mare, més pipís a sobre es feia ell ... la mare deia sempre que no passava res, però que havia de mirar d'anar al lavabo ... A la guarderia cada dia necessitaven roba de recanvi, i la mare deia que a l'estiu el faria anar despullat i així no hauria de rentar tanta roba, i apa, tots a riure altra vegada ! Jo em sentia molt preocupada per aquella panxa ... Li feia mal , a la mare ? Jo me la mirava i remirava... anava creixent, i no ho veia gens clar... el meu germà, com si res, despreocupat total... era massa petit ? era per què era de gènere masculí ? era per què no volia saber res d'aquella personeta que estava a punt d'arribar ? era per què no volia fer-s'hi amic per a no compartir habitació ?


Finalment, va néixer la petita, una nena molt menudeta, preciosa, dolça ... i la veritat... res va ser tant complicat ! De vegades plorava una miqueta, però la mare ens explicava que era la seva manera de parlar amb nosaltres, que s'estava comunicant, que ens deia que havíem de fer alguna cosa, que necessitava que l'agafessim, o que la canviessim, o que tenia gana... El meu germà de seguida va voler ajudar-nos en la tasca d'estimarla, i és que era impossible no sentir tendresa per aquella coseta de color de mel... Tal i com em pensava, va somriure de seguida ... la mare deia que allò volia dir que seria molt intel.ligent, i efectivament així ha estat ! Dels bolquers ja se n'ocupava ella... jo em dedicava a posarli la cremeta al cos ... mmmm.... quina delícia la oloreta de bebè, és una olor molt especial ...


Entre la mare i jo, un dia vam decidir fer un poema a la meva germaneta, per ensenyarli a la meva professora com era el nostre dia a dia, i la mare l'ha guardat tot aquest temps per a mí i ella ... Jo ja ni me'n recordava, però va ser així:


La meva germaneta plora com les fonts,

i fa olor de mar...

I jo l'omplo de petons

per a ferla enriolar...

Pluja de roba

Era impossible protegir-se de la pluja de roba i crits que llançava la meva mare. Cap paraigües a la vista, ni refugi per resguardar-me ... quan m’amagava els crits m’acabaven trobant, i el meu sentit del bé em delatava.
Semblava que estigues condemnada a morir ofegada pels munts de roba que no trobaven el seu lloc . Aixafant-me lentament prenent-me el aire que patrocinava la meva vida, i a sobre, els crits de la meva mare ballant, feliços de trobar-se en el seu medi natural . Sempre en plena forma.
Portava tot el matí desant la roba, que la mare planxava, feia l’afecte de que la roba mai s’acabes, sempre hi havia més roba que esperava ser desada. Trencant-me tots els plans que havia fet al llit.
Ahh! Quins temps aquells, feia unes hores, quan estava tranquil·la al meu llit, calenteta, pensant en el que faria, tot em semblava possible...
Estava farta d’aquell xàfec de roba, em rebelaria contra aquell desastre de la natura, no podia més. Per què volia tanta roba?
Seguint la rutina que m’havien marcat, vaig agafar un pilonet per desar-lo en el seu lloc. Tot i que la meva ruta va canviar: envers de dirigir-me al armari, vaig anar cap a la paperera, em desfaria d’aquella roba.
Pensa globalment i actua localment, quants cops ho havia sentit? Doncs bé, seria el que faria. Llenceria el pilonet, però aquella mica faria que el pròxim cop no tindria tanta feina. Suposo que la gent quan deia allò es referia a això, sinó ho sento molt, però gràcies per la idea. Era la guerra.
L’altre opció era abandonar tota la roba excepte un conjunt . De aquesta manera la mare no em podria obligar desar roba que no era meva, no?
Aquesta idea la vaig descartar, no tenia ganes de anar com una vagabunda.
Vaig llançar una mirada a la roba condemnada a morir entre basures. Hi havia la meva samarreta preferida, una altre que no sabia que tenia , uns pantalons xulísims amb brillantines, uns mitjons molt divertits i altres peces de roba que m’encantaven. Com molta gent optimista diu millor que plogui ho necessitàvem, fet i fet només són gotes d’aigua, quin mal fan?
Més o menys la roba es tan vital com l’aigua, aleshores quin mal fa? Per què llançar-la i desperdiciar-la?