publicidad

dilluns, 12 d’abril de 2010

Pluja de roba

Era impossible protegir-se de la pluja de roba i crits que llançava la meva mare. Cap paraigües a la vista, ni refugi per resguardar-me ... quan m’amagava els crits m’acabaven trobant, i el meu sentit del bé em delatava.
Semblava que estigues condemnada a morir ofegada pels munts de roba que no trobaven el seu lloc . Aixafant-me lentament prenent-me el aire que patrocinava la meva vida, i a sobre, els crits de la meva mare ballant, feliços de trobar-se en el seu medi natural . Sempre en plena forma.
Portava tot el matí desant la roba, que la mare planxava, feia l’afecte de que la roba mai s’acabes, sempre hi havia més roba que esperava ser desada. Trencant-me tots els plans que havia fet al llit.
Ahh! Quins temps aquells, feia unes hores, quan estava tranquil·la al meu llit, calenteta, pensant en el que faria, tot em semblava possible...
Estava farta d’aquell xàfec de roba, em rebelaria contra aquell desastre de la natura, no podia més. Per què volia tanta roba?
Seguint la rutina que m’havien marcat, vaig agafar un pilonet per desar-lo en el seu lloc. Tot i que la meva ruta va canviar: envers de dirigir-me al armari, vaig anar cap a la paperera, em desfaria d’aquella roba.
Pensa globalment i actua localment, quants cops ho havia sentit? Doncs bé, seria el que faria. Llenceria el pilonet, però aquella mica faria que el pròxim cop no tindria tanta feina. Suposo que la gent quan deia allò es referia a això, sinó ho sento molt, però gràcies per la idea. Era la guerra.
L’altre opció era abandonar tota la roba excepte un conjunt . De aquesta manera la mare no em podria obligar desar roba que no era meva, no?
Aquesta idea la vaig descartar, no tenia ganes de anar com una vagabunda.
Vaig llançar una mirada a la roba condemnada a morir entre basures. Hi havia la meva samarreta preferida, una altre que no sabia que tenia , uns pantalons xulísims amb brillantines, uns mitjons molt divertits i altres peces de roba que m’encantaven. Com molta gent optimista diu millor que plogui ho necessitàvem, fet i fet només són gotes d’aigua, quin mal fan?
Més o menys la roba es tan vital com l’aigua, aleshores quin mal fa? Per què llançar-la i desperdiciar-la?